Va apropar-se quasi volant, levitant. Des de darrere la darrera massa boscosa anunciava el punt més alt. Un, dos, tres. Hi ha tres. I aleshores quasi volava, i tocava el romer i les mans encara li feien olor d'espàrregs fins i de pell suada. Acariciava les plantes lentament, com el viatger que se sent estranger i fora de lloc en un terra sagrada. I sacrílegament alhora de manera sacra va agafar tres flors i féu un xicotet ram.
I la senda ja s'aplanava i es veia Almenara i la mar, les llums de la pista encenent-se, la ciutat omplint de neons la nit. I llavors el sol a l'esquena i el ram de flors dalt de piló, i el toca suaument com qui toca una amant dormida. I se sent més alt que en pics més alts. I es mira les cames. I tot és silenci al seu voltant però ell crida "gràcies". I mira des del penya-segat el que es dibuixa allà baix. Els dos nous tallafocs serpentejant. Es fa tard i és hora de marxar. Marxa i no mira enrere per nostàlgia o per afany. Tant fa. Pipa sempre està.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada