dimarts, 19 de març del 2013

Reflexions entorn a una pedra

No fa molt vaig tindre l'oportunitat d'escoltar una conferència de l'acadèmic i multipremiat escriptor basc Bernardo Atxaga. A més vaig tindre ocasió de conéixer al que és l'autor més important de la literatura en basc. Són les coses bones de la meua feina. A l'escoltar-lo se m'activà una idea al cap que feia que em rondava, una idea que hui ha tornat a mi quan estava al costat del riu entre Fondeguilla i la Vall. 

Hui he anat a donar una volta per Pipa amb el gran Vicent. No conec a ningú que alterne picos de forma alts amb desastres absoluts com ell. Certament em recorda a mi però és prou més extrem en ambdós casos. A banda de desemboirar-se, maleir els nostres polítics i tota esta situació, com és normal, anar a la muntanya sempre em relaxa. Està tan verda ara! No sembla la Vall, de veritat. El cas és que a 100 metres del cim hem decidit no pujar i baixar pel que es diu les cordes, i per cert hi ha una roca enorme en la zona del bosc a punt de caure. Si passeu no vos recolzeu en ell. Bé, que no hem pujat dalt perquè se'ns feia de nit. A nivell esportiu m'ha agradat, no ha sigut molt físic ja que anàvem com si fórem alpinistes als últims passos d'una arista cap al cim però ha sigut molt bo pel meu maltret turmell que ha fet un magnífic exercici.

Com vos deia he pensat entorn a una pedra. En el riu he vist una pedra i he pensat en la d'aigua que ha vist passar per a fer-se tota redona. He pensat, com deia Marlow a l'inici d'El cor de les tenebres, que també este ha sigut el lloc més salvatge del món. La galera romana atracada a les marismes entre Xilxes i Almenara i la columna de soldats caminant per una vall entre mirades estranyes i amenaçants. La columna de soldats vora el riu i el poble íber mirant des de dalt. Alguna cosa així. L'altre dia pensava en una pedra de Garrut, d'eixes meravelloses calçades romanes que estan encara conservades. Eixa pedra que ha vist passar romans, moros, catalans i aragonesos, valencians. Segles i segles anant a llaurar al tros. Anant al poble veí. 

Eixa pedra que està al·lucinant els darrers 20 anys amb un seguit d'homes i dones suats i corrent, vestint malles curtes, amb samarreta de colors vius i esportives d'últim disseny. Presos del temps que els apreta el canell (munyica) i amb ulleres de sol. Les pedres deuen estar al·lucinant. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada